Davant el conflicte escolar, va dir, són diverses les respostes que es poden donar, des de la competició, on cadascú lluita pels seus interessos, a la cooperació, passant pel compromís (que obliga a renunciar a alguna cosa) o l‘assertivitat, on s’intenta que les dues parts guanyin (win-win). No hi ha cap fórmula que sigui millor que una altra, ja que tot dependrà del tipus de conflicte i de les circumstàncies que l’envoltin.

En el cas de l’assetjament entre alumnes, Boqué el definí com una situació d’atac continuat que normalment no és evident ni fàcil d’identificar, éssent el maltractament psicològic el que genera més patiment, on la víctima és escollida a partir d’un tret diferencial (el més estudiós, el de les orelles grosses, el de les dents tortes…). En aquesta situació d’abús es produeix una relació domini-submissió, coneguda pels companys i poc visible pels adults.

Tot i que no hi cap perfil epecífic per identificar-lo, l’agredit sol  baixar en rendiment escolar i no vol anar a escola, es troba malament, sol tenir pocs amics, parla poc i, el que es més greu, s’acaba autoinculpant, és a dir, creu merèixer el que li fan, amb el consegüent impacte sobre la seva autoestima. Quant a l’agressor, sol tenir l’autoestima molt alta, actua per impulsivitat per sotmetre als altres, desafia l’autoritat i transgredeix les normes, té conductes antisocials i sol destacar per la seva forma física.

Boqué explicà que davant aquest problema, l’escola ha d’actuar no únicament amb l’agressor i amb l’agredit sino amb tot el grup-classe, on solen distingir-se diversos perfils, des d’aquells que segueixen les actituds de l’agressor als que ho recolzen però no actuen, els que veient-ho malament no s’atreveixen a intervenir i els que, quan hi són, intenten evitar-ho.

El departament d’Educació va engegar fa alguns anys programes de mediació, als quals s’han adscrit més de 200 instituts (i ara ho comencen a fer escoles de primària) i en els quals s’ensenya a mestres, companys i pares a intervenir, per mitjà de tècniques específiques, i a buscar solucions als conflictes de comportament dels centres escolars. Són uns conflictes que, d’altra banda, se solen produir en patis, menjadors i passadissos, on el control dels adults sol ser més reduït

Boqué insistí en diverses ocasions en l’important paper dels pares i de la família, ja que són la base pèrquè el nen creixi dins un entorn de seguretat i confiança a partir d’unes normes clares però, alhora, aportant tot l’afecte i l’acompanyament necessari que podran contribuir a que no es vegi afectat per les crítiques o atacs (o que ho expliqui amb confiança si en pateix).

La famíla, explicà, ha de rebutjar tota situació d’humiliació i ha d’educar perquè el nen resolgui els conflictes a través de mitjans no violents i de solidaritat. Alhora, ha d’estar alerta davant les necessitats canviants dels seus fills i ha de saber animar-lo i felicitar-lo per les seves fites, generant un bon clima de convivència. Boqué demanà als pares que ensenyin als nens a relacionar-se amb els altres sense molestar-los i que tinguin interès a entrevistar-se amb els mestres i tutors per conèixer la seva evolució acadèmica.

Igualment els demanà que, en l’adolescència, estiguin disposats a escoltar els seus fills i deixar-los parlar (importantíssim) i que siguin molt i molt prudents a l’hora de donar-los consell, que els joves poden interpretar com un menyspreu a la seva capacitat de decisió. Boqué acompanyà les seves explicacions amb molts exemples pràctics i amb algunes proves per demostrar als pares que també ens equivoquem (i molt) quan hem de resoldre conflictes.