“La llibertat i els límits en l’educació dels nostres infants”
Felip Sandiumenge ens ha facilitat les notes que va prendre durant la xerrada de la Carme Tió a la Casa de Cultura, el 14 de març, en el marc de l'escola de mares i pares. Carme Tió es psicòloga, assessora a centres educatius i ha ecsrit diversos llibres de psicologia i pedagogia.
“La xerrada estava adreçada a pares i mares de nens entre 0 i 3 anys, però també va ser un bon repàs de conceptes per als pares de nens i nenes més grans. La Carme Tió va llançar alguns missatges molt generals que després comentava amb situacions reals viscudes per ella mateixa. Només vaig anotar coses molt concretes d’interès per a mi mateix, acompanyades de comentaris o interpretacions pròpies, però per si són d’interès per a algú, aquí van:
Els pares actualment tenen una posició menys sòlida davant els seus fills a causa del replantejament constant que la societat i ells mateixos fan dels principis i normes que fa poc eren inqüestionables. Els pares estem debatent, jo vaig entendre que sovint en excés, cada decisió. Aquest escenari pot afavorir l’excés d’autoritat.
L’excés d’autoritat sovint entorpeix la transmissió d’estima cap als fills, la transmissió del nostre interès per la seva persona, en contrast amb les manifestacions constants d’interès per la seva conducta.
És essencial trobar respostes positives a les provocacions (entenent que aquest tipus de resposta anul·la la provocació).
La Carme Tió va insistir molt en els aspectes negatius de la sobre-protecció, i És interessant veure la cadena de conseqüències que se’n deriven: dependència i intolerància associada al costum de trobar-se els problemes resolts, i baixa autoestima com a resultat de la manca de superació personal.
Un punt que em va cridar l’atenció és l’estreta correlació entre l’autoestima i la capacitat d’aprenentatge, ja que és un requisit essencial per fer front individualment a la solució de problemes. L’autoestima permet la vivència positiva de l’esforç.
També va ser interessant el plantejament de les conseqüències dels processos d’autoafirmació com a balanç entre diferents efectes:
1) la negació de tot (negatiu com a conseqüència del conflicte emocional que comporta l’oposició a tot) i
2) l’assumpció de responsabilitats que implica diferenciar-se.
L’autonomia s’ha de cultivar com a eina d’aprenentatge, ja que aporta la vivència en primera persona de les conseqüències de les pròpies accions, i això contribueix directament a l’elaboració del propi criteri.
I lligant amb això, un altre apunt interessant: premis i càstigs distreuen el nen de les sensacions que es deriven de les conseqüències del seu bon o mal fer.
Va insistir molt en la necessitat d’empatia, de posar-se al lloc dels fills i valorar degudament l’esforç que els suposa cada pas, i alhora en el fet que cal ajudar el mínim necessari perquè se’n surtin fent allò que ja estan capacitats per fer. Sovint anul·lem la capacitat dels nostres fills en nom de la manca de temps i la necessitat d’anar sempre corrent. Cal proporcionar temps als nostres fills.
Per il·lustrar cóm de determinant pot ser l’actitud de pares i mares i mestres, un exemple d’un un experiment realitzat per científics nordamericans: un equip de (suposo) psicòlegs va avaluar el coeficient d’intel·ligència dels alumnes d’una escola, i van passar els resultats invertits als mestres: els “normals” els van qualificar de molt intel·ligents i a la inversa. El canvi, no premeditat, que aquesta informació va causar en l’actitud dels mestres va fer capgirar els nivells de resultats a les proves d’avaluació!! – si un nen tan intel·ligent no ho entén ha de ser perquè jo m’explico malament: tornem-hi-. Per contra, aquell que no m’entén en el grup dels “normals” és que no té solució: ho deixo estar.
Bé , aquí s’acaben les meves notes ... Segurament més pares d’aquest fòrum hi van anar.