El passat 26 de gener, una colla de mares i pares de Sant Cugat, no crec que superéssim les 70 persones, vam poder assistir a una xerrada informativa sobre els continguts i el significat de l’informe PISA, impartida per Neus Sanmartí a la Casa de la Cultura. Aquesta xerrada constituïa la primera del programa de l’Escola de Pares, organitzat i impulsat per mares i pares i directors dels centres educatius, a través de la Coordinadora d’AMPAs de Sant Cugat i la Comissió d’Ensenyament Públic, amb el suport de l’Ajuntament de Sant Cugat. L’informe PISA, una mena de veu superior i d’origen llunyà, ens anunciava no fa gaire, sense contemplacions, que en el marc internacional, el nivell global de la preparació dels nostres alumnes (a Espanya i a Catalunya) és comparativament molt baix. Que som els últims de la classe.
Davant una afirmació com aquesta, el primer que un fa es mirar quins són els criteris que l’han situat a la cua. Per a mi, va ser una sorpresa aprendre que el programa PISA no pertany a cap organització educativa, sinó que té l’interès posat en l’economia i que s’ocupa d’avaluar el nivell de preparació dels nostres estudiants per afrontar les exigències de l’economia actual. Sorpresa positiva pel que fa a l’objectivitat de l’estudi, ja que no depèn dels currículums educatius, variables en el temps (a casa nostra amb una freqüència campiona) i en l’espai. Un punt, aquest, summament interessant, perquè algú pertanyent a l’àmbit receptor dels nostres estudiants com a futurs professionals, ens està dient si els veu capaços de menjar-se alguna rosca, o no.
Agradable sorpresa també aprendre que aquest programa entén l’economia com a activitat global que afecta tots, o gairebé tots, els vessants de l’activitat humana. És a dir, l’economia vista no com un camp de batalla per cultivar les ambicions individuals, sinó com l’equilibri fràgil que determina la sostenibilitat i el progrés del nostre model de comportament, sensible als valors i la capacitat innovadora de la societat. Un extrem, aquest sobre el qual caldria formar-nos una bona part de mares i pares. Així, aquest programa avalua el coneixement de matèries bàsiques del currículum educatiu, en funció de la utilització que en fa l’alumne per desenvolupar actituds que el programa promou, com l’expressió, el treball en grup, l’empatia, la salut, l’anàlisi dels problemes i l’anticipació de les conseqüències de determinades accions ... Sens dubte un programa molt ambiciós en el context educatiu d’un país on, d’una banda, cada govern volatilitza la llei educativa elaborada pel seu predecessor, i de l’altra, on els hàbits individuals eludeixen la família. No oblidem que el nostre és un país distingit simultàniament per la baixa eficiència en el treball i el nombre d’hores que hipoteca en nom d’aquest.
L’estudi mostra correlacions interessants entre hàbits socials i l’èxit escolar. Per exemple, Finlàndia, primera de la classe, es distingeix per l’afecció a la lectura, la cohesió social, la participació social a l’escola, incloent mares i pares, empreses i polítics, una escola pública dominant i estimada, un currículum relativament obert a les iniciatives... En definitiva, un conjunt de característiques que no ens distingeixen precisament a nosaltres, o bé ho fan a la inversa: a Catalunya s’ha identificat la correlació més marcada entre nivell socio-econòmic i èxit escolar. Per tant, aquesta forma d’avaluació incideix sobre els pares, no sols com a responsables dels nostres fills, sinó que més significativament com a responsables de la societat. Parlar de manca de recursos pot ser realista, parlar de manca de directriu política pot ser realista, però parlar de manca d’interès per l’educació en un sentit ampli em sembla definitiu. Jo em temo que l’educació triomfa allà on la societat en fa un assumpte important, i fracassa allà on la societat no n’ha sabut fer-ne quelcom d’important perquè no sap ben bé que n’ha d’esperar. Posem-nos les piles!
Felip Sandiumenge
AMPA Joan Maragall, Sant Cugat del Vallès
Per més informació, vegeu http://www.pisa.oecd.org